jueves, 5 de septiembre de 2013

Tornada a l'escola: por escènica o alleugiment?


Torna el mes de setembre i amb ell, per a moltes de nosaltres, la rutina. De nou, els horaris establerts guanyen protagonisme a aquells interminables vespres d’estiu viscuts als carrers, a les terrasses, a les platges o a les piscines. El sol escurça la seva presència i nosaltres, poc a poc, anirem tornant més a casa. Un element que encara s’accentua més en el cas d’aquells que tenim criatures a casa. I és que molts de nosaltres estem ara en plena efervescència de la coneguda “TORNADA A L’ESCOLA”, o el que és el mateix, gastant-nos els calers en motxilles, llibres, material, xandalls, etcètera. 

Algunes, amb aquesta intensa activitat, intentem tapar les nostres pròpies pors i més, si el nen o nena en qüestió s’incorpora per primera vegada a l’escola. Haurem triat bé el centre? S’adaptarà la nostra filla o fill  a l’escola? Serà feliç? Serà molt dur per ell o ella aquest procés d’adaptació? Mil dubtes i inseguretats sobre les que algunes anirem donant voltes els propers dies. I tot això malgrat que sabem que milions de mares ja han passat exactament per la mateixa situació que nosaltres i que milions de mares ho experimentaran el proper curs. Tanmateix, ni tan sols això acaba d’acallar els nostres dubtes. Tampoc no ho fan les tranquil·litzadores paraules de les professores (i ho poso en femení expressament, perquè en l’apartat d’infantil, coneixo molt pocs homes que s’hi dediquin). Suposo que la condició de mare ja porta intrínseca una certa dosi innata, diga-li de patiment o diga-li d’expectació o en definitiva, d’estar sempre pendent de què fan els nostres petits. 

La meva excusa per aquest curs 2013-2014 és que el nen comença P3. Però en podríem trobar moltes d’altres. El pas de cicle, un canvi de professora, un trasllat d’escola… Qualsevol petita alteració externa o interna dels nostres fills o filles ens serveix d’excusa per patir o com a mínim, per estar a l’expectativa sobre què passarà. I és que, com dèiem, les motivacions poden ser múltiples però la realitat és que, aquest setembre una part de nosaltres també tornarà a l’escola i potser reviurem o com a mínim, tindrem més presents aquelles escenes que nosaltres vam viure fa ja uns quants anys.

Tot plegat també ens obligarà a gestionar el conegut com a “horari lectiu”, és a dir, les hores que els nostres nens i nenes estan a l’escola. I començarem amb els malabarismes per compaginar vida familiar i laboral, cosa que requerirà sovint de grans dosis d’imaginació i creativitat. Serà moment de demostrar la nostra perícia omplint les agendes amb activitats extraescolars, menjadors i acollides per tal que els horaris de tothom quadrin i res no grinyoli, cosa bastant complicada.

Però la utopia de la conciliació, el síndrome de l’àvia estressada o l’excés d’activitat i l’estrés infantil són temes dignes d’un altre post.

Ara el que ens toca és acompanyar als nostres fills i filles en el seu retorn a l'activitat escolar. Compartir les seves alegries, tranquil·litzar-los en les seves pors i sobretot, estar allà quan ens necessitin. I també podrem respirar amb un cert sentiment de culpa, quan després de deixar-los a l'escola, tornem a disposar d'una mica de temps per nosaltres.

Sigui com sigui, mares que esteu ara en plena operació tornada a l’escola… ÀNIMS I ENDAVANT!

martes, 16 de octubre de 2012

Els enganys de Hollywood sobre la maternitat



 

La meva mare, que és molt sàvia, rebufava cada cop que vèiem una escena d’un part en una pel·lícula. Aquelles actrius tan guapes, tan ben maquillades i pentinades, que amb dos esbufecs, dos crits infantils (amb la càmera sempre al costat del perfil que fa més guapa a la xica), dues agafades fortes de mà al protagonista masculí i poca cosa més, porten al món fílmic una criatura. Ara sóc jo la que em poso de mal humor quan veig aquestes escenes i me n’adono de la raó que té ma mare. I és que com en moltes coses en la vida, la realitat supera en molt la ficció. No és la meva missió parlar del part perquè és un moment molt personal en les nostres vides, i cadascuna de nosaltres el vivim a la nostra manera. Tampoc crec excessivament en fórmules, que darrerament estan molt de moda, per aconseguir un part feliç. Sóc de l’opinió que no hi ha maneres millors ni pitjors en majúscules, sinó que cada dona hauria de tenir dret i se li hauria de facilitar triar amb total llibertat la manera en la que se sent més còmoda a l’hora de parir, tenint evidentment en compte la seva salut i la del nadó. Per a algunes, la tan criticada epidural serà la salvació en aquell moment, mentre que d’altres preferiran una experiència més biològica o natural. Sigui com sigui, sostenir el teu nadó en braços per primera vegada és un moment màgic i molt difícil d’explicar en paraules. El món exterior deixa d’importar-nos i sembla que el nostre rellotge s’aturi per deixar-nos viure amb intensitat aquell moment únic. Les prioritats que t’havien acompanyat fins al moment desapareixen i el més important en la teva vida és que aquella massa uniforme de tres quilets que t’ha canviat la vida estigui ben sa, incrementi el seu pes o s'enganxi bé al pit (en el cas que hagis escollit aquesta opció d'alimentació). La societat però, té unes altres expectatives. Els preocupa més si aquella cara s’assembla més al pare o a la mare (i tothom acostuma a escombrar cap a casa), comencen a fer referències a la teva silueta (que tan poc t’importa en aquests moments), i en molts casos, comencen a emetre opinions sobre la criança que sovint, no coincidiran en res amb el que penses o sents. I no és d’estranyar aquesta manera de veure el món de les visites. Una ràpida fullejada a qualsevol revista del cor ens farà adonar-nos que les mares “guais”, les que “molen de veritat”, recuperen aviat el seu figurin, tornen a la seva espectacular vida d’estrelles súper aviat i no tenen aquella línia lila que s’ha instal·lat sense permís sota els teus ulls perquè el teu fill no et deixa dormir, ni descansar. I aplicar-te una imatge d’aquestes estrelles al teu cas et sembla ciència ficció perquè en aquests moments els vestits han deixat de preocupar-te i la roba còmoda s’ha convertit en una gran aliada. Si som afortunades gaudirem d’una parella intel·ligent que ens doni suport en el que decidim i d’una xarxa de dones (principalment mares i germanes) que ens emparin, sobretot emocionalment, perquè necessitarem saber que no estem soles en molts moments. Però és davant d’aquesta dicotomia entre les necessitats físiques però sobretot emocionals de les mares i les poques solucions que dóna la societat on neixen els grups de mares i les doules. Aquestes darreres no són gaire conegudes al nostre país però tenen una gran acceptació als Estats Units. La doula és una dona que acompanya una altra durant l’embaràs, el part i el puerperi. No s’ocupa del nadó, sinó que facilita la criança d’aquest a la mare. Cada cop són més les professionals que treballen per donar a conèixer aquesta figura i per reivindicar la “doula” no com un luxe, sinó com un dret per a totes les mares. Una opció per tenir molt en compte en una societat occidental on les mares no reben tota la comprensió i ajuda que mereixem.

Un últim apunt, per conèixer millor la figura de la doula us recomano la xerrada que organitza el proper dissabte la Lliga de la Llet a Cambrils.
Dissabte, 20 d’octubre a les 11:00
Xerrada La Mare Doula: un acompanyament per a la maternitat, a càrrec de Laura Nogueras, mare doula, i amb la participació de doules amb experiència i Mares Doules de Reus.

Lloc: Centre Cívic Alba, Plaça Carles Roig, 9, Cambrils.

lunes, 24 de septiembre de 2012

Dosis de realitat

Si algú em preguntés què és per mi la maternitat, li diria que és l'experiència més emocionant de la meva vida. Que el meu fill és el meu motor. Que tenir un fill és el millor que he fet. Que veure somriure al petit és el que dóna sentit al dia. I així, podria arribar a dir molts més tòpics sobre el tema, que em crec i que sento de debò. En canvi, quan quedo amb altres mares parlo de les nits sense dormir, de la preocupació que tinc per si el nen no menja prou, del pànic que m'entra quan el termòmetre indica unes dècimes de febre. Els explico el malhumor que s'apodera de mi per la nit pel fet d'estar tan esgotada o comentem les discussions amb la parella (que han crescut exponencialment des del naixement del nadó), i tantes altres situacions que ens són quotidianes a aquelles que som mares. I és que la maternitat et canvia. Les prioritats que tenies fins al moment pateixen un gran daltabaix. Abandones les revistes de moda i passes a llegir "Ser padres" o "Mi bebé y yo". Ja no pots seguir les darreres novetats en ficció i en canvi, et converteixes en una especialista en tot allò que han publicat pediatres com Carlos González o pedagogues com Rosa Jové. Canvies les polèmiques sensacionalistes per debats com "quin és el millor mètode: Estivill o González". I un bon dia, gairebé sense adonar-te, estàs cantant a la dutxa la sintonia de Pocoyó o de Mickey Mouse. I llavors comences a enyorar situacions com prendre un café amb les amigues sense interrompre la conversa cinc-centes vegades perquè el nen s'escapa. I un sopar romàntic amb el teu marit et sona tan exòtic com un viatge a les illes Seychelles. Et mires al mirall i notes com la teva forma de vestir també ha experimentat alguna transformació (sobretot si eres fan dels talons, un element d'alt risc si has de córrer darrera d'un nen al parc). El pentinat també es modifica. Ara necessites que sigui ràpid de pentinar i que no et requereixi anar tan sovint a la perruqueria. I per si tot això fos poc les teves hormones es descontrolen i ocasionen grans canvis d'humor que no sempre són ben entesos per l'entorn. Davant de tot plegat, parlar amb altres mares i riure't de tot plegat no només és terapèutic, jo diria que és gairebé necessari. Però llavors alguna amiga soltera davant d'un grup de mares pot dir allò de: "Caram, ho poseu tan negre que feu marxar totes les ganes de ser mare". I aquella frase se't queda ben endins. I quan arribes a casa, després de banyar al nen, donar-li el sopar i aconseguir -per fi!!!- que s'adormi, llavors tens cinc minuts per reflexionar (abans de quedar-te dormida tu també). I t'adones que ser mare no és bucòlic, ni perfecte i que t'ha canviat profunda i radicalment. Però malgrat això, i com diria certa marca de panyals, "et compensa i et recompensa". (Si, abans de ser mare jo també citava a d'altres autors, ara em fixo en els anuncis de productes de nadons). També comences a ser conscient que el teu petit creixerà molt ràpid i et promets a tu mateixa que gaudiràs amb ell cada moment que puguis. Pot ser que en aquell moment sentis la necessitat d'anar-lo a veure al seu llitet. L'instint et mou a menjar-te'l a petons. I et tornes a posar bucòlica i a pensar que ets una persona molt afortunada perquè tens al teu davant el regal més valuós del món.


domingo, 13 de noviembre de 2011

Diferències biològiques?


 Fa mesos que em pregunto quin és l’estrany mecanisme que provoca, durant la nit, que jo em desperti al més mínim soroll del bebè, mentre el pare de la criatura continua dormint tant tranquil·lament (i dic dormir perquè crec que si fos roncant, ja s’hauria emportat alguna puntada de peu amb traïdoria). I encara hi ha un altre element per al debat. La tecnologia! Encara maleeixo el dia en què algun estrany mecanisme em va portar a comprar-me la famosa vídeo-càmera que t'avisa dels moviments del nadó. Greu error. Per molt que baixis el volum de la càmera, una simple volta del nadó es converteix en una molèstia que et treu del teu son profund per posar-te en una alerta que no té cap sentit. Sort que aviat se'm va passar la por irracional a xafar al meu nadó i el vaig ficar dins del llit, perquè sinó, encara estaria dormint pendent d'una màquina que té la facultat d'alertar-me només a mi, perquè el meu company continua dormint tan tranquil·lament.
I sí, m’imagino que hi haurà científics abonats als criteris biològics que defensaran que existeix una hormona, un cromosoma o qualsevol altre element del nostre cos que demostri que les mares, ja en la prehistòria, ens havíem de despertar per la nit per atendre la nostra “prole”. I també és evident que, si en plena fase de lactància, hi ha coses que només pot fer la mare.
Però sincerament, o canvien les estructures socials i les mares ens podem prendre baixes maternals seguint el model nòrdic, o ara per ara, i al nostre país les coses se'ns estan posant molt difícils. Resulta molt complicat, que no impossible, ser una bona mare, atendre els nostres fills com es mereixen i al dia següent, continuar sent unes bones treballadores. Algunes empreses et fan sentir que t'han de perdonar per haver demanat una reducció horària per maternitat, i potser tu et sents amb la necessitat de demostrar que la teva productivitat post-maternitat, és igual o millor que abans. El sempre lucratiu món de l'estètica t'ofereix productes bàsics com el maquillatge "antiojeras" perquè puguis dissimular que portes un any o més sense dormir vuit hores seguides.
I si alguna mare que llegeix això està ara en plena fase: "necessito dormir", animar-la. A mi, el fet de dormir amb el meu fill m'ha salvat i poc a poc, amb el pas dels mesos, cada cop descansem millor.
Que hi hagi sort!!!

sábado, 5 de noviembre de 2011

"El perquè de tot plegat"

L'arribada a casa del Sergi ha trastocat la meva vida. Vagi per endavant que ha estat la millor experiència que he tingut mai. Però també és cert que penso que la societat no està preparada perquè poguem gaudir plenament de la maternitat. Les baixes maternals són tremendament curtes (i només cal que mirem què succeeix en altres països de la Unió Europea, fins i tot, en economies rescatades com Grècia), les empreses es prenen l'anunci d'un embaràs com si estiguessis fent una mala passada i mai sembla que sigui un bon moment per ser mares. I a banda d'això, quan una decideix que és el seu moment, tot i que ho vulgui fer perfecte, es trobarà amb tot un seguit de dificultats. Jo, que sempre he estat una alumna aplicada, he intentat seguir els consells que donen els especialistes, però el cert és que, al final, compartir dubtes i experiències amb altres mares ha estat fonamental. M'he adonat que sovint, les experiències d'altres són molt més ben aplicables que els consells que es publiquen en tal o qual revista. Això per no parlar que la majoria de revistes estan escrites amb l'única intenció que comprem, talment com si les mares ens tornessim dones sense criteri que ho compren tot per les seves criaturetes.
En definitiva, a través d'aquest espai m'agradaria compartir les meves experiències, pensaments i sensacions al voltant de la maternitat i conèixer què en penseu de tot plegat.
I sobretot, a totes aquelles persones que tingueu, esteu esperant o penseu tenir un fill o filla, dir-vos una cosa: MOLTS ÀNIMS I ENDAVANT!