lunes, 24 de septiembre de 2012

Dosis de realitat

Si algú em preguntés què és per mi la maternitat, li diria que és l'experiència més emocionant de la meva vida. Que el meu fill és el meu motor. Que tenir un fill és el millor que he fet. Que veure somriure al petit és el que dóna sentit al dia. I així, podria arribar a dir molts més tòpics sobre el tema, que em crec i que sento de debò. En canvi, quan quedo amb altres mares parlo de les nits sense dormir, de la preocupació que tinc per si el nen no menja prou, del pànic que m'entra quan el termòmetre indica unes dècimes de febre. Els explico el malhumor que s'apodera de mi per la nit pel fet d'estar tan esgotada o comentem les discussions amb la parella (que han crescut exponencialment des del naixement del nadó), i tantes altres situacions que ens són quotidianes a aquelles que som mares. I és que la maternitat et canvia. Les prioritats que tenies fins al moment pateixen un gran daltabaix. Abandones les revistes de moda i passes a llegir "Ser padres" o "Mi bebé y yo". Ja no pots seguir les darreres novetats en ficció i en canvi, et converteixes en una especialista en tot allò que han publicat pediatres com Carlos González o pedagogues com Rosa Jové. Canvies les polèmiques sensacionalistes per debats com "quin és el millor mètode: Estivill o González". I un bon dia, gairebé sense adonar-te, estàs cantant a la dutxa la sintonia de Pocoyó o de Mickey Mouse. I llavors comences a enyorar situacions com prendre un café amb les amigues sense interrompre la conversa cinc-centes vegades perquè el nen s'escapa. I un sopar romàntic amb el teu marit et sona tan exòtic com un viatge a les illes Seychelles. Et mires al mirall i notes com la teva forma de vestir també ha experimentat alguna transformació (sobretot si eres fan dels talons, un element d'alt risc si has de córrer darrera d'un nen al parc). El pentinat també es modifica. Ara necessites que sigui ràpid de pentinar i que no et requereixi anar tan sovint a la perruqueria. I per si tot això fos poc les teves hormones es descontrolen i ocasionen grans canvis d'humor que no sempre són ben entesos per l'entorn. Davant de tot plegat, parlar amb altres mares i riure't de tot plegat no només és terapèutic, jo diria que és gairebé necessari. Però llavors alguna amiga soltera davant d'un grup de mares pot dir allò de: "Caram, ho poseu tan negre que feu marxar totes les ganes de ser mare". I aquella frase se't queda ben endins. I quan arribes a casa, després de banyar al nen, donar-li el sopar i aconseguir -per fi!!!- que s'adormi, llavors tens cinc minuts per reflexionar (abans de quedar-te dormida tu també). I t'adones que ser mare no és bucòlic, ni perfecte i que t'ha canviat profunda i radicalment. Però malgrat això, i com diria certa marca de panyals, "et compensa i et recompensa". (Si, abans de ser mare jo també citava a d'altres autors, ara em fixo en els anuncis de productes de nadons). També comences a ser conscient que el teu petit creixerà molt ràpid i et promets a tu mateixa que gaudiràs amb ell cada moment que puguis. Pot ser que en aquell moment sentis la necessitat d'anar-lo a veure al seu llitet. L'instint et mou a menjar-te'l a petons. I et tornes a posar bucòlica i a pensar que ets una persona molt afortunada perquè tens al teu davant el regal més valuós del món.


No hay comentarios:

Publicar un comentario